Segueix-nos a les xarxes socials

divendres, 20 de gener de 2017

Reconeixement, formació, mercantilització, privatització



Quan prop de 500 centres educatius catalans han decidit lliurement de sumar-se al programa Escola Nova 21, quan centenars de docents han fet el gest d’assistir a les jornades organitzades pels promotors del programa, és obligat de preguntar-nos què hi pot haver darrere d’aquest fenomen més enllà del seu indiscutible èxit mediàtic.

Per començar hi veiem una necessitat profunda de reconeixement per part de molts mestres i molts centres abnegats i entregats que, calladament, dia rere dia, curs rere curs, s’esforcen a crear un clima de benestar i culturalment enriquidor, a estimular al màxim les capacitats i les habilitats de tots i cadascun dels seus alumnes, a corregir amb els mitjans disponibles les desigualtats i els dèficits amb què molts d’aquests infants i joves accedeixen al sistema educatiu, per tal que tots assoleixin les competències considerades bàsiques i imprescindibles. Un reconeixement per part de les administracions públiques que, en general, ni arriba ni es nota, i més necessari que mai en aquests temps de retallades injustificables, de pressions artificioses, de solitud i abandonament, malgrat les xarxes informals i virtuals d’intercanvi i col·laboració.

"És absolutament incomprensible que el Departament d’Ensenyament hagi deixat pràcticament a zero, des de fa ja alguns anys, la partida destinada a la formació permanent"

Hi veiem també una demanda urgent, gairebé desesperada, de formació permanent, una aposta decidida pel desenvolupament professional quan, des de tots els fronts, arriba el missatge que ens trobem en un autèntic canvi d’època que ha posat en crisi totes les institucions filles de la il·lustració que viuen temps desconcertants i incerts. És absolutament incomprensible que el Departament d’Ensenyament hagi deixat pràcticament a zero, des de fa ja alguns anys, la partida destinada a la formació permanent i l’hagi lliurat gairebé en exclusiva en mans de moviments de renovació pedagògica, de sindicats, d’empreses amb i sense ànim de lucre o a la bona voluntat dels docents mateix.

És realment inexplicable quan tothom valora el seu caràcter estratègic per millorar tant els processos com els resultats, i resulta fins i tot curiós que s’hagin esmerçat tants esforços en la formació inicial dels futurs mestres (paradoxalment només en la dels mestres de Primària però no en la del professorat de Secundària, com si en aquest tram no hi haguessin problemes), quan l’accés de nou professorat al sistema aquests darrers anys ha estat insignificant i els que realment donen la mesura de la seva qualitat són els que ja són a dins... Una mostra de desídia, d’incapacitat, d’insolvència... del Departament d’Ensenyament?

"Quan s’estimula que es tingui cura de la marca, de la imatge dels centres, es fan passos, volent o sense voler, cap a la competència entre ells"

Hi veiem, en tercer lloc, un pas més cap a la mercantilització de l’educació. Quan es posa tant èmfasi en la diferenciació dels centres, a remarcar que en l’oferta educativa hi ha unes escoles avançades i, doncs, en correspondència, unes altres escoles antiquades o endarrerides; quan s’estimula que es tingui cura de la marca, de la imatge dels centres, es fan passos, volent o sense voler, cap a la competència entre ells per tal de captar els millors alumnes i evitar els que previsiblement presentaran més dificultats.

Perquè aquesta diferenciació de l’oferta s’ha de posar al costat de la lliure elecció dels usuaris o consumidors, unes famílies que hauran de basar la seva tria en la visibilitat i la capacitat de seducció d’aquestes marques. Tot plegat, una dinàmica que ja sabem que va en detriment de la inclusió educativa, de la cohesió social i de les funcions socials dels centres.

"S'estan fent passos cap a una creixent privatització de l’educació"

Finalment, sembla evident que assistim a un desdibuixament de les responsabilitats públiques en l’educació bàsica, buit que és omplert per iniciatives privades. Quan el Departament d’Ensenyament renuncia a ocupar-se de la formació permanent del professorat, quan deixa en mans privades la política educativa per millorar l’ensenyament a Catalunya, quan els diagnòstics sobre la  situació de l’educació a casa nostra es deixen reiteradament en mans privades, quan, segons dades oficials, la inversió en educació per part del govern català és de les més baixes d’Espanya i d’Europa i això obliga que la inversió de les famílies sigui de les més elevades, d’això se’n diu senzillament fer passos cap a una creixent privatització de l’educació.

És una bona notícia que tants centres manifestin de manera tan clara que tenen ganes de formar-se, de tenir visibilitat i reconeixement, de millorar la seva pràctica; és positiu que els mitjans de comunicació s’ocupin amb tant d’interès de les moltes coses interessants que es fan en els centres educatius catalans. Però aquest fenomen posa al descobert també els desistiments, les renúncies i els errors d’un Departament d’Ensenyament i d’un govern que no sembla tenir l’educació entre les seves prioritats.

Editorial de la revista PERSPECTIVA ESCOLAR 391 (Gener/Febrer 2017)

dilluns, 5 de setembre de 2016

Seguirem bregant per fer des de l’escola un món més just. Bon inici de curs!


Foto: Eva Sargatal



























Ha passat l’estiu. Com cada any, hem de posar fil a l’agulla per fer funcionar les nostres escoles i aconseguir que els infants aprenguin i puguin utilitzar aquests conei­xements, habilitats i valors per créixer com a persones i per contribuir a la construcció d’un món millor. Haurem de confiar, un cop més, en el sentit comú dels claustres, en les companyes i companys amb qui, colze a colze, elaborem projectes i els tirem endavant amb més o menys fortuna, però amb la il·lusió de voler fer les coses bé. Intentem treballar amb les TIC per fer unes bones TAC, però no abandonem del tot ni els llibres, ni el paper, ni la pissarra. Treballem virtualment, però sense allunyar-nos massa del nostre entorn proper.


El curs passat va acabar amb un panorama nacional i internacional força desolador. No tenim encara suficient perspectiva per interpretar i valorar les conseqüències de fets com el triomf al Regne Unit dels partidaris de la seva sortida de la Unió Europea. Tampoc dels resultats electorals del 26 de juny a Espanya. Podem aventurar, però, que cap de les dues situacions apunta a millores en els sistemes educatius respectius.
 
El mes de juny el panorama es completava amb la durís­sima repressió del magisteri mexicà, amb docents morts, en protesta per la imposició d’una nova llei d’educació per part del govern del PRI (Partit Revolucionari Institu­cional); o al Brasil, on la dreta corrupta, responsable de l’impeachment a la presidenta Rousseff reclamava una educació apolítica –uma escola sem partido– com si això fos possible.
 
A Catalunya tampoc les coses anaven massa millor. L’escola pública es quedava sense la necessària incorporació dels nous docents promesos a començament de curs. Un any més no es convocaven oposicions en no aprovar-se els pressupostos per la manca d’acord entre Junts pel Sí i la CUP i es mantenien els concerts amb escoles que segre­guen per raó de sexe. El govern, per altra banda, tampoc va creure pertinent personar-se com a part en els casos de pederàstia que havien sortit a la llum en algunes escoles dels maristes. I, per acabar-ho d’adobar, es retallaven les hores de literatura al Batxillerat.
 
Simultàniament, però, s’insinuaven projectes que, gairebé de manera miraculosa, apareixien com la solució per al futur de l’escola catalana. Els mitjans de comunicació es feien ressò de projectes innovadors encapçalats pels jesuïtes i pels escolapis; altres, la majoria de centres pú­blics, comptaven amb el suport d’algun banc o d’alguna caixa d’estalvis, que confiaven en lideratges emblemàtics per transformar la realitat de l’escola catalana. Podríem seguir, però...
 
"Seguirem somiant que ens hagués agradat, que ens agradaria, fer de mestres a Finlàndia o que la nostra escola s’assemblés a la finlandesa. Al final, acceptarem un cop més la nostra re­alitat. I intentarem canviar-la"

Estarem a l’aguait del que ens diguin des de l’Administració i de si des de la inspecció ens donaran un cop de mà per tirar endavant els projectes i per resoldre els problemes que se’ns presentin o només ens fiscalitzaran. Creuarem els dits perquè ningú ens vingui amb nous canvis curri­culars al marge de les nostres pràctiques. Buscarem cursos i maneres per posar-nos al dia en noves metodologies o en continguts que tenim una mica rovellats. Intentarem coordinar-nos el màxim possible amb les famílies. 

Celebrarem les festes de rigor. Tindrem estudiants de Magisteri o de pro­fessorat de Secundària a les nostres aules per observar-nos i aprendre de nosaltres. Esperarem uns nous pressupostos per saber si ens augmenten el sou o ens seguiran fent caritat. En fi... farem, més o menys, el mateix que fem cada any. I ho farem amb el convenciment que enguany les coses sortiran més bé que el curs passat.
 
Mentre, al món seguiran passant coses. Algunes molt preocupants i a les quals probablement haurem de donar alguna resposta des de l’escola. Altres ens permetran albirar que un altre món és possible. Seguirem somiant que ens hagués agradat, que ens agradaria, fer de mestres a Finlàndia o que la nostra escola s’assemblés a la finlandesa. Al final, acceptarem un cop més la nostra re­alitat. I intentarem canviar-la quan tinguem consciència que el canvi valdrà la pena i suposarà una millora per als estudiants i per a nosaltres com a professionals.
 
També de nou serem crítics amb l’Adminis­tració i ens negarem a acceptar allò que no ens agradi com, per exemple, que la Conse­lleria d’Ensenyament retalli el paper de la literatura a l’escola. I potser farem nostra la idea que ens trametia l’escriptora Najat El Hachmi a El Periódico del 26 de juny: Un bon llibre fa entendre profundament la vida perquè n’ofereix una representació plena de matisos i, sobretot, desenvolupa una de les capacitats més importants en democràcia: l’empatia, l’habilitat de posar-nos en el lloc de l’altre. Cosa que porta, per força, a un robust i fonamentat sentit de la justícia.
 
En definitiva, seguirem bregant per fer des de l’escola un món més just i perquè els nens i les nenes, els adolescents i els joves –homes i dones–, desenvolupin la seva capacitat d’empatia i busquin les solucions que els adults no acabem de trobar per fer un món més just, lliure i democràtic.



Editorial Perspectiva Escolar 389

dilluns, 9 de maig de 2016

Reforma horària sí, però...


Que els horaris del país són irracionals és una gran veritat, que seria bo poder establir un pla que contribuís a què petits i grans poguessin gaudir d’un temps de treball o escola, un temps de vida social o lleure i un temps per dormir o descansar, amb unes proporcions adequades i saludables, és una qüestió amb què tothom pot estar d’acord. Però la qüestió és com.

Com es canvien unes rutines o hàbits de vida tan arrelats en la nostra societat. Es tracta de fer una llei? Potser per a alguns aspectes, sí, però en els hàbits més arrelats no és possible ni desitjable. Cal temps, flexibilitat i diversitat, perquè no és igual la vida al camp que a les ciutats, perquè no és igual als llocs turístics que als industrials o de serveis. És una temàtica d’una gran complexitat en què cal considerar les repercussions que pot tenir en el conjunt.

La jornada continuada a les escoles ha contribuït a incrementar les desigualtats

En els horaris de les escoles, i de manera especial en les escoles dels infants més petits, podem afirmar que la decisió és molt fàcil, ràpida i simple. Es pot tenir la temptació de començar per l’escola i, de fet, ja s’ha començat i amb un èxit aparent, o sense que hagi generat gaire soroll. Perquè? Perquè tant els mestres com l’Administració poden arribar a un acord beneficiós per a ambdues parts: els mestres tenen un horari compactat i l’Administració fa un estalvi econòmic considerable. Però quina repercussió està tenint en els infants? I en les seves famílies?

Des del nostre punt de vista, és una decisió més que simple, simplista, com s’ha pogut constatar en la majoria de les comunitats autònomes que han implantat la jornada continuada a les escoles. Això no ha contribuït a la reforma horària, ni de lluny. Però sí que ha contribuït a incrementar les desigualtats i a fer encara més complicada la vida de moltes famílies, amb la repercussió que això té en la vida dels infants.

Per tant, reforma horària sí, però analitzat a fons les mesures que es prenen sectorialment, perquè tenen repercussions globals.Esperem que hi hagi temps per poder seguir pensant-hi.


Editorial Revista Infància 210